Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

2013, any Camus

Albert_Camus

“Només hi ha un problema filosòfic verdaderament seriós: el suïcidi”, vet aquí un bon inici per a un assaig. Contundència, to greu, suspens…  Aquesta frase la va escriure Albert Camus, escriptor de qui enguany se celebra el centenari del naixement. Ho sabem prou bé: aquestes efemèrides, amb sort, només aconsegueixen generar una mica de màrqueting amb les exèquies del difunt. Potser en el seu cas, però, serà diferent.

Albert Camus va néixer a Algèria, de pare francès i mare d’origen menorquí, néta d’immigrants que no tenien ni un ral i van haver de creuar el Mediterrani. Camus va estudiar filosofia i es va afiliar de jove al Partit Comunista. A París, va brillar amb les seves novel·les, obres de teatre, articles periodístics i reflexions existencialistes. Va ser resistent contra el nazisme i partidari d’una via europea al socialisme després de la Segona Guerra Mundial. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 1957, va morir en un accident de cotxe tres anys més tard.

La seva filla Catherine Camus ha publicat Albert Camus: solitaire et solidaire (M. Lafon), una biografia i àlbum de família amb imatges del fotogènic escriptor. Però anècdotes a banda, ara interessa aquest joc de paraules ben camusià: solitari i solidari. I és que els dos adjectius van ser la divisa, per dir-ho així, de Camus.

Solitari: un pensador ho és per definició. L’exponent més clar d’això és la murrieria de Descartes amb què reivindicava que un no havia de prometre mai res a ningú. Deia literalment: “Són excessos totes les promeses amb les quals retallem alguna cosa de la nostra llibertat.” El filòsof és un solitari, d’antuvi, perquè és un enemic declarat de tot sectarisme i dogmatisme. No empenyora la seva paraula, no es dóna ni es lliga als altres. Voluntat de comprendre, en efecte, i no de redimir, convertir, predicar i actuar a qualsevol preu. Lliure pensament, doncs, que ben mirat no és més que un pleonasme: el pensament serà lliure o no serà. La filosofia sols té sentit si es converteix en crítica de la ideologia, i no en una ideologia més. Per exercir amb honestedat el seu ofici, Camus va patir en la seva pròpia pell els atacs d’intel·lectuals reconsagrats, com Sartre i companyia, que havien jurat fidelitat a l’estalinisme i excusaven els seus crims.

Solidari: cadascú està sol, és cert, però no viu aïllat, per més que no vulgui tenir amo, ni partit ni credo. Conviu amb els altres, en un món on hi ha passions i alegries. Però on també hi ha violència, guerra, patiment, esclavatge. Ignorar-ho és possible; tanmateix, no sembla desitjable. I és aquí on cal afirmar inequívocament la fraternitat entre els homes i les dones, entre els pobles i la humanitat en el seu conjunt. Perquè només així es posaran tots els mitjans per realitzar-la. Solitari, solidari: dues cares de la mateixa moneda.

Ara potser entendrem més bé la frase amb què obria Camus El mite de Sísif“Només hi ha un problema filosòfic verdaderament seriós: el suïcidi.” Podríem evocar l’heroïcitat de Sèneca, que es va suïcidar envoltat dels seus amics i va convertir aquest acte en un manifest contra la tirania de Neró. Podríem, també, pensar en el ximple Cleòmbrot d’Ambràcia, que es va llançar al mar després de llegir un diàleg de Plató en el qual figurava una demostració de la immortalitat de l’anima. O en Hegèsies, que en plena època hel·lenística predicava el suïcidi com un alliberament dels dolors i les pors, i que Epicur combatia amb un somriure i les seves cartes morals. Stefan Zweig, Gilles Deleuze, Gabriel Ferrater… Aquests són els suïcidis cridaners, cèlebres, literaris. Però i els suïcidis anònims i quotidians? Què passa amb els que tenen lloc avui fruit de la pobresa extrema, els desnonaments i la crisi del capitalisme? On es juga la batalla entre la vida i la mort? Tal vegada el problema més seriós de la filosofia sigui el suïcidi. Malgrat tot, de tan seriós com és, posa la filosofia al límit de si mateixa, contra les cordes, a l’impossible. Llavors, sí, entre altres coses és quan el solitari, sense deixar de ser-ho, es torna solidari.

Oriol Farrés Juste

 

Anuncis

Information

This entry was posted on gener 13, 2013 by in Uncategorized and tagged .

Navegació

%d bloggers like this: